10 idees per repensar l’educació, la que fem a escoles i instituts

Fa anys que a les escoles i instituts parlem de canvi educatiu. De metodologies, d’avaluació, de competències, de currículum… Però sovint perdem de vista el que és essencial. Aquestes deu idees no són un decàleg tancat; són un punt de partida per continuar pensant junts què vol dir educar avui.

1. Educar no és transmetre informació

Confondre informació amb coneixement és un dels grans errors educatius del nostre temps. El coneixement és una construcció interna que sorgeix de la informació externa que tenim al nostre abast quan la treballem, l'analitzem, la relacionem i, en definitiva, ens la fem nostra.

La informació és arreu. El repte, doncs, és convertir-la en coneixement. I això només passa quan els estudiants fan: decideixen, proven, s’equivoquen, connecten idees, construeixen significat. Per això les metodologies actives no són una moda, sinó una necessitat.

2. L’avaluació és un procés, no un moment

Les notes i els percentatges no expliquen res important. Sovint només són nombres buits que no aporten informació ni ajuden a avançar.

El retorn és l’única avaluació que realment ensenya. Una bona realimentació no jutja, acompanya: és concreta, mostra camins, connecta amb l’estudiant i ofereix criteris clars i estratègies d’acció perquè pugui créixer i millorar el seu aprenentatge.

L’avaluació ha de descriure el progrés, donar retorns honestos i observar capacitats i competències. I per fer això amb un únic  resultat final no n'hi ha prou. 

Avaluar és fer pensar, no fer copiar.

3. Qualsevol activitat pot ser d’aprenentatge i d’avaluació

Depèn de com la plantegem. Les bones activitats connecten coneixements, tenen en compte la diversitat i emocionen. Hem d'analitzar com proposem les tasques, què preguntem i com gestionem la seva aplicació a l'aula per tal que hi hagi temps per pensar i per reflexionar. I reflexionar s'ha de fer a l'aula, en col·laboració amb la resta d'estudiants i del docent, en cap cas s'ha de fer únicament com a tasca individual. 

Si una tasca no ajuda a aprendre, cal aturar-la, substituir-la i entendre per què no ha funcionat. Aquí la flexibilitat i l'autonomia docent és essencial: abandonar una proposta no és un fracàs, sinó una decisió professional basada en el nostre coneixement. Sovint, cal parar i recalibrar.

4. L’esforç ha de néixer del repte, no de la imposició

L’aprenentatge profund sempre requereix esforç, però aquest esforç és natural quan el repte té sentit. Sense sentit, tot esforç es viu com una càrrega.

I cal que l’entorn on es desenvolupi aquest aprenentatge sigui segur per provar, errar i millorar, atès que aquestes accions requereixen un risc intel·lectual important, una gran valentia cognitiva. Hem d'assegurar que l'estudiant no sigui penalitzat pels dubtes que manifesti o els errors que cometi.   

L’aprenentatge és dur perquè és significatiu, no perquè sigui autoritari.

5. La “duresa” i l’amabilitat no són contràries

La duresa imposada bloqueja; la duresa que neix del rigor i del sentit fa créixer. Es pot ser ferm sense ser dur; es pot acompanyar sense afeblir. Cal saber trobar l'equilibri entre demanar molt sense perdre el respecte pel ritme d'aprenentatge i les emocions dels estudiants.

Amabilitat no vol dir rebaixa: vol dir acompanyar amb exigència i humanitat. El problema sol ser la rigidesa de certes idees preconcebudes, no la bondat del tracte.

Quan es treballa des de dogmes (metodologies “úniques”, currículums massius, creences innegociables), es perd flexibilitat i es bloqueja el desenvolupament professional propi i el desenvolupament cognitiu de l’alumnat. La rigidesa és el veritable enemic.

6. Els docents necessiten temps i espais per investigar, millorar i crear

La formació contínua no pot ser una xerrada puntual. Hauria de ser un cicle constant: analitzar, adaptar, provar, reflexionar i tornar a provar. Un laboratori pedagògic viu, dins i fora de l’aula amb l'objectiu d'evitar que les aules siguin llocs de repetició mecànica.

I la formació ha d'estar ancorada en casos reals, què ha passat en aquesta aula? Què ha passat amb aquesta activitat? I treballar-ho amb altres docents que aportin idees per modificar i millorar. I després de la millora, tornar-ho a portar a l'aula i reflexionar sobre els resultats obtinguts. Això és més transformador que escoltar teories desconnectades.

7. La cooperació és imprescindible

El coneixement professional és col·lectiu. Compartir materials, criteris i dificultats, co-dissenyar activitats, coordinar etapes i centres… comporta una millora de tot el sistema. Cadascú sap què i com treballen els altres, això fa que les experiències dels estudiants siguin més coherents i fa que hi hagi un progrés més fluid. Treballar sol és perdre oportunitats. Un centre que no coopera frena el seu propi desenvolupament i el dels seus alumnes.

La cooperació, en tots els nivells, és un multiplicador pedagògic. I entre centres ajuda al fet que els estudiants s'adaptin millor quan hi ha canvis, de primària a secundària per exemple.

8. L’educació de qualitat té cinc pilars

Una educació de qualitat ha de garantir, com a mínim, cinc pilars:

• reptes reals i estimulants que connectin diversos àmbits de coneixement

• espais segurs per equivocar-se

• col·laboració i reflexió

• avaluació justa i empàtica,

• mentalitat de creixement

La resta sovint és soroll que ens distreu del que és essencial.

9. El currículum ha de tenir sentit

Ha de ser assumible, coherent amb el temps real, descobert pels estudiants i útil per donar continuïtat a allò que passa a l’aula. Amb menys temes i més profunditat en cada un. Aquesta profunditat ha de permetre dedicar temps a entendre, explorar, connectar i reflexionar. Quan aquest és massa extens només convida a córrer i memoritzar.

Un currículum que doni importància al motiu pel qual fem les coses, que sigui un entramat viu de camins possibles, no una ruta rígida d'estacions obligatòries.

Cal abandonar el “memoritzar perquè toca” i recuperar l'“aprendre perquè té sentit”.

10. Educar és pensar a llarg termini

Educar és crear cultura comuna, ciència compartida i futur col·lectiu. És una obra col·lectiva. La transformació educativa no és immediata: és un projecte de país. I ara —com sempre— és el moment de parlar del que realment importa, no del soroll: el temps educatiu, la cultura comuna i el projecte que volem construir. Sense aquestes bases qualsevol reforma és superficial.

Si l’educació no ens ajuda a viure i a pensar millor… per a què serveix?