Cap a una nova didàctica de les matemàtiques

L’ensenyament de les matemàtiques ha estat, durant molt de temps, centrat en la mecanització i la reproducció de procediments. No obstant això, si volem fomentar una comprensió profunda i útil de la matèria, tal com ja mencionava en aquesta entrada, cal canviar el pes de certes pràctiques tradicionals i potenciar-ne d'altres que realment ajudin els estudiants a desenvolupar el seu pensament matemàtic.

Quines accions haurien de perdre importància?

Hi ha pràctiques habituals a l’aula de matemàtiques que convé revisar i reduir el seu protagonisme:

• Pràctica mecànica sense comprensió, basada en exercicis i, amb sort, en problemes d'aplicació categoritzats per tipus o d'un sol nivell de dificultat. 
• Memorització sense sentit de regles, fórmules i fets, incloses les equivalències d'unitats. 
• Focalització en estratègies úniques de resolució, evitant preguntes obertes o la possibilitat d’explorar diferents camins cap a la solució.
• Aprenentatge i avaluació basats en la reproducció i la qualificació, en lloc d'un procés reflexiu i evolutiu.
• Activitats fora de context, treballant temes aïllats o fent càlculs sense connexió amb situacions reals.
• Càlcul excessiu només amb llapis i paper, introduint massa aviat la notació simbòlica i l'abstracció.

En definitiva, cal reduir el protagonisme d'aquelles pràctiques que converteixen les matemàtiques en un llenguatge buit de significat. La notació simbòlica no pot passar per davant de les idees que representa, ni els continguts presentar-se com a temes aïllats, sense connexions entre si ni amb la realitat. També és necessari desplaçar el focus de la qualificació cap a la reflexió sobre què s'ha après i com s'ha après. Quan només s'accepta un únic procediment, es limita l'exploració de camins alternatius i es transmet una visió rígida de la disciplina. De la mateixa manera, les regles i les fórmules memoritzades sense comprendre'n l'origen o el sentit acaben esdevenint coneixement fràgil, igual que les llargues sèries d'exercicis repetitius que fomenten l'automatisme, però no la comprensió. Si volem que les matemàtiques siguin una eina per pensar, aquestes pràctiques haurien de deixar de ser el centre de l'activitat a l'aula.

Quines accions haurien de guanyar més pes?

En el sentit contrari, hi ha estratègies que cal potenciar per afavorir un aprenentatge més ric i significatiu:

• Ús de materials manipulables en qualsevol edat per ajudar a la comprensió i a la creació de models mentals dels conceptes que s'estan treballant.
• Treball en grup, fomentant la col·laboració i el debat.
• Discussions matemàtiques, valorant les conjectures i el raonament. Converses que utilitzaran les matemàtiques i parlaran sobre les matemàtiques.
• Resolució de problemes com a eix central de l’aprenentatge. Presentació sobre el tema.
• Connexió entre continguts, evitant compartiments estancs en l'àmbit de coneixement i entre àmbits de coneixement.
• Ús de calculadores i ordinadors com a eines per potenciar l’aprenentatge.
• Avaluació com a part fonamental del procés d'aprenentatge, més enllà de la simple qualificació.

Un nou rol del docent

Aquesta transformació exigeix un canvi en el paper del docent, que ha de convertir-se en el dissenyador d’experiències d’aprenentatge enriquidores. No només ha de seleccionar activitats adequades, sinó també guiar els estudiants perquè explorin, raonin i justifiquin les seves respostes amb llenguatge matemàtic.

A més, l’ús de tecnologia ha de ser una eina que potenciï l’aprenentatge, no una simple substitució de tècniques tradicionals. I, sobretot, l’avaluació s’ha de veure com una oportunitat per millorar i desenvolupar les capacitats matemàtiques de l’alumnat.

En definitiva, és necessari replantejar el que fem a classe de matemàtiques per fer-la més significativa, exploratòria i connectada amb la realitat. És un repte, però també una oportunitat per aconseguir que els estudiants desenvolupin un autèntic sentit matemàtic i una actitud més positiva envers la matèria.