Hi ha una contradicció que es repeteix massa sovint a les aules: avaluem el que no hem ensenyat.
Demanem als estudiants que resolguin problemes complexos, que siguin creatius, que pensin de manera crítica… però els fem practicar només exercicis mecànics i previsibles.
I després, quan no ho aconsegueixen, assumim que el problema es troba en els estudiants, en lloc de preguntar-nos si potser aquest està en el nostre disseny.
La gran contradicció
Una de les grans contradiccions del sistema educatiu actual és que, massa sovint, s’avalua allò que no s’ha ensenyat.
Per exemple, es demana als estudiants la capacitat de resoldre problemes complexos, però a classe només es fan exercicis del tipus "aplica la fórmula".
El resultat és previsible: molts “fracassen”.
Aleshores es culpa de:
les competències (“massa abstractes”)
la metodologia de resolució de problemes
els projectes
les metodologies actives
… quan el veritable problema és que no hi ha pràctica guiada ni acompanyada sobre aquest tipus de tasques.
Un exemple de tasca que implica una situació complexa:
I això ho podeu estendre a qualsevol altra capacitat dels estudiants fonamentada en les competències que vulgueu.
Pot aportar una mica més d’informació sobre aquest tema l’article “Com és una bona activitat de matemàtiques? Complexitat enfront de complicació” del blog “Marro de Nou”
Continguts vs. Capacitats
Un altre exemple clar és la confusió entre treballar continguts i desenvolupar capacitats matemàtiques.
Encara hi ha qui creu que, si els alumnes aprenen els continguts en un ordre determinat , automàticament sabran:
identificar
analitzar
relacionar
crear
col·laborar.
I quan això no passa es conclou que “no han après els continguts correctament”, per diversitat de motius, que en parlarem d’ells una mica més endavant.
Però les competències no apareixen per generació espontània: cal dissenyar-les i treballar-les intencionadament.
Com es treballen les competències?
Si volem ensenyar pensament crític, no n’hi ha prou amb donar continguts; cal ensenyar-los a fer preguntes incòmodes sobre aquests.
“Per què aquesta fórmula funciona? Sempre? Qui la va crear i amb quin objectiu?”
Si volem fomentar la creativitat, hem de reservar temps perquè reinventin usos dels conceptes:
“Dissenyeu un problema matemàtic que ningú de la classe hagi vist mai.”
O analitzar una estratègia algorítmica diferent, si funciona sempre o funciona només en alguns casos.
I, sobretot, destinar-hi temps.
El que practiques és el que aprens
No podem avaluar creativitat si només han practicat memorització, ni podem mesurar pensament crític si tot el que han fet són exercicis mecànics.
Els estudiants aprenen allò que treballen a classe.
Si volem que aprenguin a resoldre problemes, n’han de resoldre.
Si només els exposem a activitats resolubles amb un algoritme, això és el que aprendran: aplicar algoritmes.
Sobre resoldre problemes amb pensament crític i creativitat aquesta entrada del bloc: “Què vol dir resoldre un problema?” pot aportar més informació.
L’“esperança màgica”
I encara hi ha una altra gran contradicció: la dependència de l’“esperança màgica”, aquesta idea que certes capacitats sorgiran soles amb el temps.
És el que passa quan es diu:
“Ja ho treballaran a casa”, però no es dona realimentació ni es revisa el procés.
“Això ja sortirà sol quan siguin més grans”, però no es planifiquen activitats per afavorir-ho.
“Ja ho entendran”, però no es guia el procés d’aprenentatge.
“El dia de l’examen ja ho faran bé”, però sense pràctica guiada ni revisió prèvia.
“Quan ho hagin d’aplicar ja se’n sortiran”, però sense situacions prèvies per practicar-ho.
“Ja els vindrà la motivació”, però sense crear contextos que la fomentin.
“Això ja ho saben”, però sense dedicar temps a consolidar-ho.
Aquestes frases no són més que un mural d’excuses.
El desenvolupament competencial no és qüestió de sort: és qüestió de disseny, de temps i de treball constant.
I per acabar: En educació, el que no es treballa no es desenvolupa, i el que no es dissenya no apareix.
Les competències no neixen per màgia: es construeixen amb temps, intenció i pràctica guiada.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada